Pep webFa uns anys, en algun moment del 2006 per ser més exactes, vaig complir sense adonar-me’n trenta anys com a professional de la música. Un cop superat el vertigen que produeix tal quantitat de temps no puc més que sentir-me content i agraït per haver pogut dedicar-me a aquesta professió.

Tot va començar amb un piano que va aparèixer per casa quan jo era un pre-adolescent. Em vaig afeccionar amb ànsia a aquest instrument i em vaig posar a estudiar cada vegada amb més intensitat. Aviat vaig començar a tocar amb grups d’Argentona i Mataró. Eren els moments esplendorosos del rock i amb els amics vàrem aprendre a estimar la música i vàrem fer d’ella l’eix sobre el qual giraven les nostres vides.

De bon principi vaig tenir clar que la música era, a més de la meva passió, la professió a la qual volia dedicar-me. Vaig començar a buscar-me la vida com a músic tant bon punt vaig poder i els diners que guanyava tocant amb orquestrines de ball els emprava en comprar instruments i pagar-me els estudis al Conservatori i a les primeres escoles de jazz que anaven sorgint a Barcelona.

A vegades em pregunto que hagués passat si les casualitats de la vida no m’haguessin portat a viure certs moments que han estat claus per a mi. Segurament el meu destí hagués girat cap a altres rumbs que ara no puc ni sospitar. Mirant enrere em sembla distingir tres moments especialment importants:

El primer és el moment en que vaig conèixer al Gato Pérez. A l’entrar de pianista a la banda del Gato vaig descobrir tot l’univers de la “rumba catalana”. Encara avui segueixo atrapat per aquesta música fascinant i gaudeixo compartint peripècies amb els compares del grup Ai Ai Ai. He trobat en la rumba una manera d’entendre el Món i un llenguatge en el qual m’hi sento identificat.

El segon moment que he triat és el dia en que el meu amic Albert Rubio em va proposar fer la música per la sèrie de dibuixos animats “Les Tres Bessones”. Gràcies a l’èxit  d’aquesta sèrie he tingut l’oportunitat d’anar encadenant la meva participació en diferents projectes en l’àmbit de la producció audiovisual.

Finalment trio el moment en que vaig comprar el meu primer ordinador per fer música. Un Sinclair ZX Spectrum. No sé si algú se’n recorda d’aquesta andròmina. Encara que pugui semblar un fet trivial, per a mi va significar el descobriment de que música i tecnologia poden anar de la mà. A dia d’avui l’ordinador segueix sent la meva principal eina per fer música, sigui quin sigui el tipus de producció que tingui entre mans.

I aquí em teniu amb el meus quaranta i Déu n’hi do. Aquests i altres moments m’han ajudat a fer camí però em falta parlar del més important que és tota la gent magnífica que he tingut la fortuna de conèixer: Músics, tècnics, gestors culturals, empresaris, mànagers, públic…El món de la música és ple d’incautes que es mouen pels impulsos del seu cor sense atendre a més raó que l’amor per l’art. Gràcies a tots ells aquesta professió segueix estant plena de sentit.

Anuncis